Paula Fumadó & Raquel Ashby
Des de l’activisme trans s’ha posat sobre la taula que el fet de considerar-se home o dona neix d’una construcció cultural en què s’han associat unes identitats amb uns genitals. Es podria dir que, a ulls del sistema normatiu, qui viu una relació conflictiva entre el seu cos i la seva identitat de gènere s’ha d’adaptar a la realitat binària com a eina de subjecció?
Àlex Martín Ortiz, un noi transexual de 22 anys que viu al barri del Guinardó (Barcelona), ha compartit la seva visió amb nosaltres. El jove ha passat pel procès de transició de sexe en els últims dos anys, compaginant la hormonació i la burocràcia amb els seus estudis de treball social a la Universitat de Barcelona i la seva feina amb persones discapacitades. Ara, aquest jove posa el seu gra de sorra en la visibilització del col·lectiu trans parlant de la seva experiència personal així com de les limitacions que encara a dia d’avui pateix el col·lectiu.
P. Per a començar, una pregunta aparentment senzilla: Què és ser home o dona?
R. Què és ser home i què és ser dona són idees que ens han posat al cap. Vivim en una societat estructurada en el binarisme on hem d’identificar-nos com a homes o dones. Crec que en el moment en què en una societat existeixen persones que no se senten identificades com a cap de les dues opcions, el que és el binarisme hauria de desaparèixer i substituir-se per una societat on hi tinguéssim cabuda tot tipus de persones sense la necessitat d’encaixar amb el que es considera socialment ser x o ser y.
P. Així doncs, no depèn d’una qüestió biològica?
R. Pel que hem dit, podríem entendre que mentalment no és així però que almenys físicament sí; encara que no és cert ja que existeixen persones intersexuals. Aquestes persones són les que presenten característiques físiques tant tradicionalment masculines com femenines. Per exemple, poden tenir ovaris i cromosomes femenins, però uns genitals més semblants als masculins. Així doncs, veiem com hi ha persones que no s’identifiquen amb un gènere o amb un altre ni tan sols físicament.
P. Per tant, què és ser trans?
R. Personalment crec que és quan tens una disfòria* amb el teu propi cos. És a dir, la disfòria és una disputa amb el cos biològic amb el qual tu has nascut més que no pas amb el que seria socialment conegut com a home o dona.
P. I tu com arribes a saber que ets trans?
R. Cap als 16 anys m’ho vaig començar a plantejar. El fet de no tenir referents de persones trans fins llavors va fer que em fos difícil adonar-me’n de què era el que en realitat em passava. Fins aleshores, jo no sabia el que era una persona trans i el fet de veure que jo no encaixava amb el prototip de noia de la nostra societat heteropatriarcal em va portar a identificar-me com a lesbiana, ja que era el model que sentia que em representava pel fet que m’agradaven les dones. Més endavant, quan vaig descobrir la transexualitat vaig esbrinar que realment no era que fos una noia a qui li agraden les noies, sinó que simplement no m’identificava com a dona. Així doncs, no sabria dir si ja tenia aquesta disfòria amb el meu cos d’abans i el fet de no tenir referents no m’havia permès descobrir-ho, o si realment va ser a l’adolescència quan vaig començar a sentir-la.
P. El fet que l’aparició d’uns referents fos tan determinant per a tu ens fa entendre que la visibilitat de la transsexualitat és molt important per al col·lectiu?
R. Si, és essencial per a nosaltres. A part que a tu com a persona et dona seguretat i et fa sentir integrat a la societat, és important tenir referents perquè pot servir de guia per a persones que encara no han donat el pas o inclús poden aportar altres maneres de veure’s a si mateixos a les persones que estan tenint una disfòria amb el seu cos. De fet, com ja he esmentat abans, en el meu cas va ser així; el fet de conèixer l’existència de persones trans em va donar una altra visió i em va ajudar a entendre’m a mi mateix.
P. Com t’imagines la vida d’una persona trans fa 60 anys?
R. Quan penso en el segle passat em venen al cap modes i cançons que m’agraden i penso en com deurien “molar” aquells anys. Tot i això, llavors caic en que per a una persona trans que fa 60 anys se sortia del sistema heteropatriarcal la vida no devia ser tan maca com la d’una heterosexual i cisgènere*. Alguns cops he vist series ambientades en aquella època i les coses que he vist m’han deixat glaçat. No vull fer spoiler a ningú, però un cas és la sèrie Las chicas del cable. A part de que en aquella època era gairebè impossible tenir referents clars, i ja hem parlat de les limitacions que això suposa, les persones trans no tenien drets reconeguts com a tals. Amb el pas del temps hem vist un avenç social en matèria de drets de la comunitat trans i d’acceptació cap a aquesta, tot i que encara no està del tot ben vist definir-se com a tal.
P. I com és la infància d’una persona trans?
R. En el meu cas, durant els anys d’infantesa, no vaig ser conscient de què era ser trans. Per tant, potser és per això que no recordo situacions problemàtiques. Malgrat tot, sovint em plantejo aquesta pregunta i penso en les persones trans en edat d’escolarització. Jo no sé a quin vestidor m’haguessin posat a l’hora de fer educació física, per exemple.
P. Has patit discriminació en l’àmbit escolar, laboral i/o familiar?
R. Per sort, no m’he sentit exclòs ni en l’àmbit escolar ni en el laboral. Suposo que un factor que hi influeix és que no vaig començar el procés de canvi de sexe fins als 21 anys. En aquest moment jo ja estava formant-me a la universitat en estudis de treball social i tenint una feina que requereix contacte amb persones molt diverses. Potser si em trobés en un context universitari i/o de feina més conservador, la meva experiència personal s’hi hagués vist condicionada. Pel que fa al cercle familiar, vaig tractar d’explicar com em sentia esglaonadament. Primer li vaig explicar a la meva mare, a qui li va costar una mica de pair però sempre m’ha recolzat, i després a la resta. Fins i tot, les persones a qui pensava que els seria difícil d’acceptar van fer el canvi de xip de seguida.
P. Creus que les mesures de la Llei Trans (prohibir la discriminació en l’àmbit social i laboral amb polítiques actives d’ocupació, oferir programes de formació per prevenir l’assetjament escolar, etc) i de la Llei LGTBI (formació de la policia en matèria LGTBI, entre altres) són suficients per la protecció de les persones trans? Hi afegiries alguna cosa?
R. No les critico, de fet em sembla positiu que s’emprenguin polítiques i s’organitzin formacions, però el que trobo a faltar és una conscienciació profunda i general ja que, al cap i a la fi, la discriminació envers les persones trans és un problema social i no s’ha de segmentar. En relació amb la violència policial, penso que la formació pot ser un punt de partida, tot i que potser el més eficaç per aturar-la seria que en un cas s’imposessin conseqüències sancionadores a aquells/es professionals que han actuat en contra del codi ètic. La clau, però, rau en l’educació.
P. Com s’educa a tota una societat?
R. Formar a tota la societat no deixa de ser una tasca complicada i ambiciosa. És des de l’etapa escolar que s’hauria d’educar en la diversitat d’identitat de gènere i en la seva lliure expressió amb referents LGTBI+ per normalitzar-la i evitar que creixin persones que protagonitzin casos com el de la dona trans que fou assetjada verbalment per uns agents de policia a Benidorm. Aquesta és una alternativa més resolutiva que la formació a persones en edat adulta que, en rebre-la, difícilment canviaran la seva mentalitat.
P. Com vas valorar en el seu moment que la OMS (Organització Mundial de la Salut) passés a definir la transexualitat com una “incongruència de gènere” en lloc de contemplar-la com un trastorn? Creus que el nou terme continua sent estigmatitzant?
R. Crec que independentment del terme que s’usi per fer referència a la transexualitat, des de les institucions, que representen el cos de la norma, es pretén delimitar la normalitat. Així doncs, el fet de que la identitat de gènere no es correspongui amb el sexe biològic és vist com una transgressió, ja que s’extralimita de l’àmbit de la normalitat que s’ha de categoritzar d’una manera o d’una altra per assegurar que el sistema normatiu no s’esquerda. Jo sóc una persona i prou. Sembla que com més allunyat s’estigui de la cisnormativitat, més etiquetes s’atribueixen per definir els que personifiquem la diversitat d’identitat de gènere.
P. Com afecta la modificació de la Llei d’Identitat de Gènere a la vida de les persones trans? Aquesta llei elimina els requisits mèdics - diagnòstic mèdic o psicològic de disfòria de gènere i tractament hormonal durant 2 anys com a mínim - per fer constar el canvi de nom i de sexe al DNI, i vetlla perquè la identitat de gènere sigui autopercebuda i lliurement determinada per cada persona.
R. Aquesta modificació de la llei fa que el benestar de les persones trans millori. És molt frustrant haver de necessitar un reconeixement mèdic que digui com em sento quan jo ja sé el que vull. Per sort, a Catalunya el procés de canvi de nom i de sexe al Registre Civil és més àgil que en altres comunitats on sí que et fan esperar dos anys per iniciar-lo. Com que visc a Barcelona el vaig poder començar després de “només” 7 mesos d’haver estat prenent hormones. Jo em pensava que passats els 7 mesos ja tindria el nou DNI, però a aquests se li’n van afegir 2 més de burocràcia.
P. El 2016 el Departament de Salut de la Generalitat va impulsar un nou model d’atenció sanitària de les persones trans que no exigia un diagnòstic mèdic o psicològic per accedir a una operació de canvi de sexe, sinó que vetllava per la lliure autodeterminació del gènere i l’acompanyament dels professionals i del sistema sanitari públic. T’has sentit recolzat en el teu procés de transició en la identitat sentida?
R. Jo no vaig operar-me pel sector públic. Sí que és cert que cada 3 setmanes havia d’acudir al CAP per hormonar-me i em violentava que em cridessin per l’altre nom, no per por a la opinió dels del barri, sinó perquè no m’hi identificava. El Servei Trànsit* em va facilitar la tasca de canviar de nom i de sexe un cop va transcórrer el període hormonal requerit i, alhora, em va proporcionar els informes mèdics conforme havia assistit a unes sessions de teràpia, tot i que no era cert, amb l’objectiu d’agilitzar els tràmits administratius i així poder operar-me el més aviat possible.
P. Parlem de la operació, com és aquest procès i com el vas viure?
R. Primer vaig accedir a Trànsit on contemplen l’operació de canvi de sexe com una opció. Vaig decidir que volia operar-me el pit i, en apuntar-me a la llista d’espera, em van comunicar que m’hauria d’esperar 20 anys, motiu pel qual tant jo com moltes altres persones ens hem hagut d’operar per la via privada. Considero que és un problema que des de l’àmbit de la salut pública s’ajuntin cirurgies de canvi de sexe amb d’altres de caire estètic o per malalties, ja que això fa que el procés s’alenteixi i exclogui les persones trans amb escassos recursos econòmics. És per això que vaig haver d’operar-me pel sector privat, a la Clínica Corachan, on vaig rebre un bon tracte per part dels sanitaris i un positiu seguiment post operatori. Tot i sentir neguit perquè mai m’havia sotmès a una anestèsia general, ara em sento còmode amb el meu cos. De fet, a mi no em molesta tenir cicatrius al pit per l’operació ja que jo no amago haver passat per això. És a dir, no vull que se’m consideri una persona cis, ja que m'identifico com un noi trans i em sento a gust.
*disfòria de gènere: incongruència entre la pròpia identitat de gènere (sentir-se home o dona) i els genitals atribuïts des del naixement
*cisgènere:
persona la identitat i el rol de gènere de la qual coincideix amb el sexe que li van assignar en néixer.
*Servei Trànsit:
unitat dels CAP de Barcelona que ofereix acollida, assessorament i acompanyament a les persones trans que necessiten recursos mèdics, psicològics o socials per completar amb garanties el seu procés de transició de gènere.